Don Fabián y doña Emilia
02 de December de 2011 | Lecturas
Print Email
There are no translations available.

danisanchis[A propòsit del llibre Benvinguts al Cabanyal]

Ens trobem davant d'un llibre que, com ben pocs més, es pot qualificar d'obra coral en el sentit més estricte de la paraula.

No és, com altres obres, una recopilació de treballs aïllats units per un nexe casual, temporal o estilístic, una cosa semblant a aquelles famoses Mil mejores poesías de la lengua castellana, ni tan sols una col·lecció d'aquelles que s'estilaven abans sobre premis Nobel de literatura. És més que això. És un conjunt de históries, anècdotes i dibuixos que Begoña i Vicente Ferrer han aconseguit armonitzar sense que desafine una sola nota. Des de la sobrecoberta fins a l'última de les seues pàgines, el llibre respira coherència i sinceritat. No té ni un brí de rebuig. La batuta dels directors no ha deixat que s'hi colara una sola nota discordant.

Però Benvinguts al Cabanyal no és sols el resultat d'un treball ben fet: és alguna cosa més que la suma de 99 il·lustracions i 99 narracions.

Campo Vidal, el moderador del debat televisiu de l'altra nit entre Rubalcaba i un cert individu, recordava al final de la transmissió una frase de García Márquez segons la qual «la imatge no pot substituir mai la paraula escrita».

Vull ser optimista i pensar que té raó, peró caldria afegir-hi que, tot i que segurament sí pot —no deixa de venir-me a la memòria l'obra de Bradbury Fahrenheit 451— no li fa falta en absolut, perquè es poden complementar a la perfecció com demostra el llibre que estem presentant ara mateix. I ho demostra amb tanta perfeccció que no sabria què dir-ne, si és un conjunt de 99 narracions il·lustrades o de 99 il·lustracions narrades, fins a tal punt es complementen, tot i ser tan diferents, que van des de l'esquematisme proper al minimalisme o la puresa de línies de l'art deco a l'abigarrada naturalesa d'Arcimboldi, com es complementen l'oli i el vinagre. I, per fer més evident aquest maridatge, els il·lustradors han sabut plasmar a través dels seus diferents estils (a vegades sorprenentment diferents) la mateixa diversitat en els seus treballs que les demostrades pels veïns que han dit la seua per donar a conèixer la realitat d'un barri viu que vol seguir viu.

Des del punt de vista, diguem-ne, argumental —tot i que és difícil parlar d'un argument— el lector pot comprovar que les històries o narracions es podrien dividir en una sèrie de temes que es repeteixen dispersos per l'obra.

En realitat aquesta divisió no pot ser molt estricta perquè les narracions —i les il·lustracions— són molt transversals, per emprar un lèxic pedagògic, i no sols fan referència a la història o anècdota principal sino que, sovint, fan referència d'una manera explícita o soterrada entre línies, a circumstàncies històriques, creences religioses o polítiques i canvis socials pels que passava el barri.

Tot i això, hem gosat d'agrupar-los segons una sel·leció que pot ser arbitrària per alguns, però que  pensem pot ajudar el lector.

Una primera ullada ens permet trobar en el llibre un nombrós grup —trenta-quatre— de narracions heterogènies que podrien considerar relacionades amb costums, esdeveniments i experiències personals de molt difícil catalogació que van des d'entranyables anècdotes, escenes de la vida en família, relacions socials, antics costums, anècdotes tragi-còmiques o  a reflexions personals. Tot i la seua aparent diversitat, és la part del llibre que millor revela la manera de viure al Cabanyal i la que, d'aquí a molts anys més interessaria a qualsevol investigador de la arqueo-sociologia, una mena de Pedra de Rosetta que ompliria de felicitat qualsevol investigador.

També hi ha un grup de relats i anècdotes, fins a vint —unes dramàtiques, unes altres simplement serioses i unes poques vistes des del punt de vista de l'humor— que podríem considerar relacionades amb els periodes històrics pels que atravessava el país. Així, la II Guerra Mundial, la Guerra Civil o els canvis que experimentava la vida dels cabanyalers amb les innovacions tecnològiques que lentament, per culpa de l'endarreriment i l'escasedat de recursos econòmics del conjunt de l'Estat, anaven canviat la fisonomia del barri.

Un tercer grup de 14 narracions tenen a veure amb personatges peculiars.

Junt a reconeguts membres d'allò que abans s'anomenaven «les forces vives», com l'Arxipreste Gallart o el Doctor Lluch, en trovem d'altres molt més populars i propers a nosaltres. Es veritat que alguns d'ells borejaven la marginalitat i, potser, fins i tot els límits de la capacitat intelectual, però no per això no jugaven un paper molt important en la vida quotidiana del barri. Encara que ens els hem deixat als tinters, qui no recorda a veïns com el carreter anomenat «el Rullo», preparat per a l'exabrupte cada vegada que li nomenaven l'equip de futbol València, enemic del seu Levante, o l'amable «Brillantina», sempre amb un somriure als llavis? Això és així perquè la presència al carrer d'aquesta gent, caminant entre nosaltres, parlant a les parets, amenaçant còmicament les venedores mentre tracta de fer-se passar per un inspector de no-sé-què, cantant a crits o argumentant contra invisibles contrincants, eren i encara són un indicador de la salut social d'un barri. La composició social del Cabanyal ha sigut fins ara la que ha permés le integració d'aquestos sectors tan vulnerables amb una eficiència que cap llei ni institució no serien capaços de millorar. Mai no us poseu a viure en una zona on no vegeu un sol orat parlant a soles pel carrer i a qui els veins no el saluden o  raonen afablement amb ell com si fos un membre més de la família o de la comunitat. No hi sereu feliços.

El quart grup —dotze narracions— tenen a veure amb els jocs. Al lector no li costarà res comprovar que els jocs tenen com a característica el fet que són gratuïts i que no necessiten ni joguets. I quan no era així, sols calia unes mínimes habilitats per construir-se'ls. Eren jocs de llarga duració en el sentit que podien ocupar hores i hores del temps del xiquets i, l'únic inconvenient, que també necessitaven espai que l'urbanisme actual no posa a disposició de la xicalla d'ara.

Un altre grup de tretze històries —art, literatura, ciència o tecnologia (saber fer coses ben fetes, siguen  quadres, escultures, llibres o màquines)— té a veure amb una part de la història del barri de la que la majoria dels cabanyalers se senten orgullosos: la presència entre els nostres pares i avis de vertaders genis com Blasco Ibáñez, Sorolla o Mariano Benlliure. És curiós que els homes que més han destacat durant el segle XX en la literatura, la pintura i l'escultura a tot l'Estat estiguen íntimament relacionats amb el nostre barri, un dels més modestos —i en aquells anys amb molta més raó— de la ciutat de València. Habitualment, quan es donen aquest coincidències se sol explicar amb la coneguda expressió: «Alguna cosa té l'aigua quan la beneeixen».

Per últim, vull fer referència al grup de sis relats que recorden la influència —de tot punt possitiva— d'alguns mestres que van deixar un profund record entre els seus alumnes i que ni tan sols el pas de tants anys ha aconseguit esborrar i també, però en sentit contrari, l'amargor amb què uns altres que passaren per aules que no eren les de Martí Alpera o Ballester Fandos, recorden experiències que no es agradaria repetir. Que els mestres hagen inspirat sis històries ha sigut per a mí, com a lector, un agradable sorpresa, especialment per la consideració i el respecte amb què els qui les han escrites  parlen del seu pas per aquelles escoles. I aquí, en aquest punt, confesse el meu pecat imperdonable de no haver dedicat també unes línies a recordar els meus —Don Fabián i Doña Emília— per la memória dels quals guarde el més profund respecte i admiració, exemples perfectes de com l'estupidesa i la rancúnia d'un sistema polític execrable pot ofegar i arruinar les capacitats pedagògiques de dos mestres certament excepcionals. Vull aprofitar l'oportunitat per retre un homenatge opúblic a la labor que feren i a la que no van poder fer perquè no els van deixar fer-la.

Marià Ferrer

Cabanyal, 10 novembre 2011

Texto leído en la presentación del libro Benvinguts al Cabanyal en el Colegio Mayor Rector Peset de Valencia.
Imagen: Dani Sanchis dando los últimos retoques al «Gran Exvoto» instalado en la exposición de la sala Color Elefante de Russafa [fotografía de Daniel García-Sala].